creativitat

Les arts, no sols estan estretament vinculades amb les societats, sinó que en certa manera són el seu reflex, per la qual cosa l’estructura argumental dels textos és plausible. L’evolució de l’economia és conseqüència del desenvolupament del coneixement cultural, que de fet ens mena a establir la racionalitat  com a eina bàsica per a augmentar el nostre estatus tecnològic, i la seva aplicació al desenvolupament dels sistemes de producció, per la qual cosa podem establir un nexe complementari entre l’art i les innovacions derivades del mètode científic. L’aliança de l’aplicació tecnològica i la inspiració artística resta fonamentat.
L’evolució de les distintes civilitzacions ha estructurat una sèrie de períodes de transició on uns determinats referents han singularitzat unes formes funcionals característiques. Aquests concernents han consolidat una unitat estilística entre el contingut (espai artístic) i el continent (espai arquitectònic) dels àmbits d’actuació espacial. Aquesta alteració s’ha produït dins l’àmbit de la transició científica de cada període, per la qual cosa entenem que no podem deslligar les tecnologies adquirides de cada context estilístic associat.
L’abast d’aquest treball no pretén esmerçar el nostre espai en fer una exposició exhaustiva de la Història de l’Art, sinó que incidirem en les confluències del binomi ciència-art als períodes i espais on han tingut una originalitat més palmària i una incidència més determinant.
Aquest llibre té per objectiu aprofundir sobre la versemblança d’aquests arguments, i al seu torn reflexionar sobre l’evolució i la classificació dels períodes de la història oficial.
Atesa la rellevància del primer referent del paleolític i de la situació del postmodernisme latent, hi dedicarem folgat espai de cavil·lació.  
Nogensmenys, clourem amb l’articulació d’una proposta regeneradora entorn de la integració dels espais del continent artístic del paleolític i la regeneració del sistema actual.